GatiGos Veterinaris

DILATACIÓ/TORSIÓ GÀSTRICA

Dimarts 01 de Març de 2016

SÍNDROME DE DILATACIÓ-TORSIÓ GÀSTRICA

La síndrome de dilatació-torsió gàstrica (SDTG) és potencialment mortal, pel que serà necessari un diagnòstic i tractament quirúrgic immediat.

Consisteix en la distensió gàstrica per acúmul de gas junt amb la rotació de l’estómac sobre el seu eix longitudinal. És molt més freqüent en gossos que en gats.

Hi ha una sèrie de factors genètics i ambientals que poden predisposar a patir aquesta SDTG.

Dintre dels factors genètics trobaríem que és més freqüent en races grans tot i que també pot afectar a les petites. Hi ha races predisposades, com: Gran Danès, Pastor Alemany, Canitx Gegant, Setter Irlandès. El risc de patir-la augmenta amb l’edat, possiblement per la distensió del lligament gastrohepàtic, que permetrà una major movilitat de l’estómac. També predisposa el fet que tinguin una cavitat toràcica més profunda que ampla. I finalment, s’ha vist que que hi ha una relació amb el comportament nerviós de l’animal.

Els factors ambientals són: els que estan relacionats amb l’alimentació, com donar el menjar un cop al dia, donar-lo en una posició elevada i que contingui una gran quantitat de greixos (ja que retarda el buidat gàstric). I el fet d’haver patit una esplenectomia (extirpació de la melsa), que farà que quedi més espai a l’abdomen i que llavors l’estómac tingui major movilitat que abans.

La torsió de la melsa és una complicació que pot aparèixer amb la SDTG, segurament perquè al torsionar-se l’estómac estira i fa seguir la melsa fent que aquesta també és torsioni.

 

La seva fisiopatologia és complexa, ja que no es coneix amb seguretat si primer hi ha dilatació o torsió, ja que hi ha dilatacions sense torsions. L’acúmul de gas que hi trobem es creu que és degut a l’aerofàgia i la producció de gas per part de la fermentació bacteriana durant la SDTG.

Aquesta distensió provoca l’augment de la pressió intragàstrica, comprimint vasos sanguinis i reduint la perfussió tissular (la irrigació dels teixits), podent provocar àrees de necrosi. A part al torsionar-se, deix el duodè atrapat entre l’estómac dilatat i la paret esquerra de l’abdomen provocant obstrucció duodenal i alteració de la funcionalitat del pílor, això bloquejarà el buidament gàstric.

Degut a la compressió de vasos hi haurà disminució en el retorn venós i disminució del volum d’ejecció de sang des del cor, la qual cosa podrà desencadenar arrítmies, que poden estar també provocades pel dolor i l’estrés. Aquestes alteracions junt amb d’altres com l’augment de la pressió venosa en l’abdomen, vasodilatació perifèrica, poden fer que el pacient entri en shock. A més el compromís cardíac està relacionat amb la mortalitat de l’animal, empitjora el pronòstic. El problema és que aquestes arrítmies no sempre apareixen abans de la cirurgia, sinó que poden aparèixer fins a les 72 hores posteriors, i no sempre l’aparició d’arrítmies significa que el pacient hagi de morir, pel que no és un factor determinant d’eutanàsia. Però sí serà necessària la monitorització cardíaca pel seu tractament i control.

Durant aquest procés també es pot observar distrés respiratori (dificultat per respirar), degut a l’augment de tamany de l’estómac que comprimeix el diafragma.

També hi ha risc de pneumònia per aspiració (quan hi ha pas de contingut gàstric cap a pulmons), que pot agreujar més el pronòstic del pacient, ja que pot afectar la funcionalitat pulmonar donant més hipoxèmia (disminució d’oxigen), junt el distrés respiratori que ja pateix.

El diagnòstic, el qual ja em dit que ha de ser ràpid, es basa en la simptomatologia, la història clínica i l’exploració física.

Els propietaris solen observar nàusees improductives, distensió abdominal, de vegades acompanyat per sialorrea (babeig degut a que no poden empassar la saliva), marejos.

Quan el veterinari realitzi l’exploració física identificarà signes d’hipoperfussió (és a dir, que arriba menys reg sanguini) com taquicàrdia, pols perifèric dèbil, mucoses pàl.lides, timpanisme (acúmul de gas a l’estómac). El diagnòstic l’acabarà confirmant amb una radiografia, on es diferenciarà si és dilatació amb o sense torsió. En el cas d’haver-hi torsió es requerirà tractament quirúrgic immediat.

Abans d’iniciar la cirurgia és necessari el registre de l’estat de l’animal: freqüència cardíaca, freqüència respiratòria, color de mucoses, temps de reompliment capil.lar (temps que la mucosa tarda en tornar a tenir un color rosat després d’haver-hi exercit una pressió), realització d’un anàlisi de sang, ja que podríem observar alteració dels paràmetres renals, entre d’altres. Seguidament es col.locarà un catéter per poder administrar fluidoteràpia i medicació. Es segueix amb la descompressió gàstrica (buidar l’estómac de gas) mitjançant una sonda orogàstrica o un trócar percutani. Tot això permetrà estabilitzar a l’animal i llavors poder realitzar la intervenció quirúrgica. 

L’objectiu de la cirurgia és corregir la rotació gàstrica. Normalment la rotació es produeix en el sentit de les agulles del rellotge (mirant l’animal des de darrere). Una vegada corregida la posició, s’haurà de fixar l’estómac a la paret abdominal per evitar recidives, això és el que es coneix com gastropèxia.

Totes les complicacions que puguin aparèixer ens influenciaran en el pronòstic. Ja durant la cirurgia s’ha de valorar la viavilitat dels teixits, perquè si ja hi ha àrees necrosades (teixit mort) s’hauran de reseccionar. També s’haurà d’inspeccionar la melsa, i si hi ha lesió dels seus vasos o hemorràgia activa, s’haurà de practicar una esplenectomia. Si es produeix una d’aquestes dues situacions, la mortalitat postquirúrgica és significativament superior. En els casos on hi hagi molt teixit danyat s’ha de considerar l’eutanàsia.

Abans de realitzar la cirurgia s’ha d’informar molt bé al propietari de tots els riscos, els costos i de les possibles evolucions del pacient.

Les cures postoperatòries també són molt importants en aquests pacients, sobretot si han tingut un estat d’hipoperfussió greu, que ha pogut provocar lesió miocàrdica donant lloc a arrítmies que poden provocar la mort de l’animal. A més també s’hauran de controlar les nàusees i el dolor, i s’haurà de mantenir amb fluidoteràpia fins que el pacient no pugui beure i menjar.

En conclusió, la SDTG és potencialment mortal, per la qual cosa és necessària una actuació el més ràpida possible. En la que si es confirma que hi ha torsió, el tractament és quirúrgic, que a la vegada servirà com a prevenció de possibles recidives. A més és important que el propietari estigui informat de tot el procés, els costos i de les possibles evolucions.

   Susana Morales Vinyals,LV,Postgrau Cardiologia,Col. T-452